Comentari de l'estada d'en Màrius Sampere

El poeta català Màrius Sampere, va tenir l'ocasió de venir a la nostre escola per explicar-nos les seves experiències i vivènces en el món de la poesia. El dia 7 del mes de juny en Màrius, un home ja major, però amb seguretat amb si mateix, va asistir a la nostre escola gràcies als ànims que els nostres professors van donar-li perque hi vinguès. Estàvem ja tots a l'auditori vell quan el poeta va entrar mentres tothom aplaudia.

Després va començar presentant-se i, seguidament sortien diferents alumnes de literatura a llegir i comentar alguns poemes esrcrits per en Màrius. En  Màrius va començar explicant on havia viscut de pertit i on va ser el lloc el qual va passar una guerra civil. També va anar comentat els diferents comentaris que havíen fet els alumnes sobre els seus poemes, va dir que cadascú és lliure d'interpretear un poema, ja que, un poema és una opinió d'una manera de veure la vida.

Durant l'estada d'en Màrius mai no faltàven els aplausos, a els quals ell reia i també aplaudia. Em va semblar una persona molt pura i amable, amb un gran cor. Tot i que va estar poc temps, l'estada va ser intensa i per el que em va semblar, en Màrius va estar molt agust amb nosaltres. Esperem que a l'escola, sovint passin successos com aquest.

Màrius Sampere

       

  

Introducció al poeta:

Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928) és un poeta que no va començar a publicar la seva obra fins a final dels anys seixanta amb L’home i el límit, que va guanyar el Carles Riba l’any 1963, publicat cinc anys més tard. Durant les dècades dels setanta i els vuitanta va guanyar diversos guardons com el Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia o el Miquel de Palol, de Girona. Durant els noranta i principi del 2000 ha rebut el reconeixement del públic i de les institucions a la seva trajectòria amb premis com el que atorga la Institució de les Lletres Catalanes o el Serra d’Or de la crítica pel poemari Subllum.

Biografia

Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.

Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Va ser a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, van establir-se a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.

Poemes a comentar:

No us diré cuasi res

 No us diré quasi res, sols una cosa:

 tenia por, ningú no em feia cas;

 llavors vaig cridar, mare!

 

Tot d'una em va venir com una nosa

 i era el cor, el meu cor,

 i no sé pas què fer-ne, que no para.

Comentari:

"No us diré quasi res" és un poema que pertany a poemes del llibre: "El fred que tu dius", escrit per Màrius Sampere entre l'any 1980 i l'any 1985. El poema parla de com es sent el poeta quan te por, cuan es sent sol... i llavors diu: "mare!", i de cop i volta se'n adona que el que més estima és el seu cor, és a dir, ell. Podem dir que en aquest poema el poeta fa referència a que és ell, i només ell, en qui deu confiar, per no tenir por i per no sentir-se sol. Es pot remarcar que cuan es sent així, recorre a la seva mare, la qual és la persona que ens ha donat el cor, aquest cor que el poeta l'utilitza i se'n adona que el te... i que mai para, igual que una mare no para mai d'estar al costat dels seus fills. El poema que he escollit, és curt però m'ha fet pensar molt, ja que és un poema molt sicer. És veritat que de vegades ens sentim sols o amb por, i recorrim a la nostre mare, al nostre cor. M'ha agradat molt aquest poema. El poema està estructurat en dos estrofes de tres versos cada una.

 

"Si no fos en secret":

 

 Comentari:

El poema a comentar pertany a l'escriptor Màrius Sampere, el qual va escriure aquest manuscrit titulat: "Si no fos en secret". També en aquest poema el poeta ens parla del cor, imprescinible per a la vida. Parla de la vida i la mort com si fossin un secret. També ens torna a parlar de la mare, la qual també és imprescindible per a la nostra vida. Diu que la mare està adormida i somià que expulsa al poeta cap al misteri, el qual el misteri és la pròpia vida. Podem dir que els llops, és el món en general, és tothom. Això donat que és un món injust, on la gent no és bona...etc. El poema està format per tres estrofes: la primera formada de tres versos, la segona formada també, de tres versos i la última formada de només dos versos.

 

Fernando de Pessoa

Fernando de Pessoa
El present capítol d'Aleph l'hem dedicat a l'escriptor portuguès Fernando Pessoa, nascut a Lisboa l'any 1888. Pessoa concentra en ell totes les avantguardes de la literatura portuguesa de les primeres dècades del segle XX i la multiplicitat dels seus heterònims són una mostra de la seva capacitat creativa i de la riquesa dels seus registres d'estil. Ricardo Reis, Álvaro de Campos, Alberto Caeiro, el baró de Teive, són només alguns dels altres "jos" creatius del genial poeta i dramaturg.
Els entusiastes que han fet possible aquest Aleph dedicat a Pessoa ens ajuden a accedir al món fascinant i divers que l'autor va convertir en literatura. Ells ens fan entendre què són els heterònims, ens expliquen com van arribar al coneixement i a la fascinació per Pessoa i, sobretot, ens conviden, amb el seu testimoni apassionat, a viure l'aventura de llegir un escriptor que és molts escriptors al mateix temps.


CUANDO ELLA PASA

Sentado junto a la ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Veo su adorable imagen, la de ella, mientras
Pasa... pasa... pasa de largo...

Sobre mí, la aflicción ha arrojado su velo:-
Una criatura menos en este mundo
Y un ángel más en el cielo.

Sentado junto a la Ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Pienso que Veo su imagen, la de ella,
Que no pasa ahora... que no pasa de largo...

CORÓNAME DE ROSAS

Coróname de rosas,
de verdad coróname
            De rosas
Rosas que al quemar
Sobre una frente queman
           Demasiado Rápido!
Coróname de rosas
Y con el volátil follaje,
Que así sea.

Cuando ella pasa:
Aquest poema correspon a l'autor portuguès Fernando Pessoa. És un poema amorós, on el poeta està contemplant a la seva amant i ens diu que ella passa de llarg. Després fa referència a la mort quan ens diu que hi ha una criatura menys en el món i un àngel més en el cel. En aquesta estrofa la seva amant ha mort. Finalment, ell torna a la finestra on la va veure i com lo la pot veure, ell se la imagina.
El poema està escrit en castellà, ja que era portuguès i a més a més, va aprendre el castellà.
El poema s'estructura en tres estrofes: una de quatre versos, una de tres versos i un altre de quatre versos.
He escollit aquest poema perque és sencill i fàcil d'entendre, té un vocabulari sencill i és fàcil de llegir.

Coróname de rosas:
Aquest poema també correspon a Fernando Pessoa. També és un poema de dicat a l'amor on fa referència a les roses. Les roses, donades que tenen color vermell intens, poden fer referència a pasió, amor...Té una estructura amb versos trencats. En el poema parla de que el poeta demana a la seva amant que la coroni de roses, és a dir, que la coroni de passió i d'amor. Diu que les roses cremen al front, ja que la seva vermellor fa referència al foc, al calor...
Aquest poema m'ha agradat per la seva intensitat en els pocs versos que hi han, i també, és fàcil i ràpid de llegir com l'altre poema.

ENRIC CASASSAS

Biografia

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormin (2002).

   

“Es queixareu que els meus escrits no són de veres poemes ni prou bonics i a sobre no són clars però tampoc del tot irracionals, perquè ni s’acaben d’entendre ni són descaradament incomprensibles, i tan així d’ambigus són amb la veritat com amb la bellesa. Tampoc, afegim-hi, no brillen per cap enginy excepcional, i no fan riure, ni plorar de cor.”   

 

 

L'ALTRA

Les dones de terra endins
enllà dels ports del capvespre
es dediquen a un sol home
i a fer-li feliç la verga
i així es consideren bones.
Si fan el mateix amb dos
es consideren dolentes.
I si ho fan amb vint-i-set,
la reputa verge: santes.

 COMENTARI

Aquest poema d’Enric Casassas prové del llibre inèdits en llibre. Va ser escrit en Els Marges l’any 1999. M’ha cridat l’atenció perquè parla de la situació de les dones davant dels homes tal com passava temps enrere.

 En el començament fa una introducció dient que les dones viuen amagades dins la terra (les dones de terra endns), això pot significar que no sortien de casa. Seguidament diu que en el refugi que és la seva casa, al capvespre (enllà dels ports del capvespre), només miren per el seu home, per fer-lo feliç sexualment i aixì és com el seu marit la considera una bona dona (es dediquen a un sol home i a fer-li feliç la verga...). Cap al final diu que si una dona ho fa amb dos homes la consideren dolenta, una dolenta muller, ja que està enganyant al seu marit (si fan el mateix amb dos es consideren dolentes). Al final exagera molt dient que si ho fa amb tothom (I si ho fan amb vint-i-set), ja es considera una prostituta, però al mateix cop l’anomena santa, ja que una dona sense recursos pot recurrir a guanyar-se la vida amb el seu cos, per això el vers diu que és puta, però santa (la reputa verge: santes). Es pot veure que Enric Casassas se’n va al extrems per descriure la vida d’una dona que depèn d’ella mateixa, per sobreviure en la societat.

Per a mi aquest poema, dins de la irracionalitat dels poemes d’Enric Casassas, és pot dir que és un poema bastant clar. On elogia a la muller en totes les situacions, des de estar casada fins a arribar a prostituir-se per sobreviure.

  

 

 

PETITA ESCENA NOCTURNA 

En una cantonada pobra 
d'un carrer vell un bar nocturn 
de tant en tant obre la porta 
i n'ix la música i el fum. 

Hi ha quatre motos aparcades, 
les fulles dormen als balcons, 
a les parets escrostonades 
cares pintades i oracions. 

Passen altius sis policies 
creient que són un grup de rock 
en busca de verges, de víctimes 
pel seu altar d'armes de foc 

i t'acorralen entre els cotxos 
i la paret i escorcollant 
no et troben res ni fins al forro: 
només tens l'ànima il.legal. 

A crits et diuen que te'n vagis 
i se'n van ells, són collonuts, 
perdonavides, trinitaris, 
sabent que no t'han conegut. 

En una cantonada estreta 
torna la calma i el xiu.siu, 
una persiana verda peta 
i al portal un, begut, fa el riu. 

COMENTARI

Aquest poema d’Enric Casassas va ser escrit en Empúries el 1994 i el poema prové del llibre: Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Enric Casassas va escriure aquest poema, ja que, la seva obra es classifica dins de la poesia underground, una poesia on es parla dels problemes de la societat al carrer. I aquest poema és un clar exemple d’aquest tipus de poesia.

Aquest poema està situat en un barri on Enric Casassas va escriure gran part de la seva obra, la qual fa una crítica a l’abús de la policia abocada al jovent, i tot això sense cap mirament a l’entorn de la delinqüència i la diversió.

Pel que fa l’argument del poema, podem veure que parla d’un carrer pobra ( cantonada pobra), probablement un casc antic i possiblement una època de tardor (les fulles dormen als balcons),  on uns joves passen davant d’un bar o local d’entreteniment per a la joventud (bar nocturn). Amb això que passen uns policies, (passen altius sis policies) aburrits amb ganes de molestar al jovent i seguidament els escorcollen per tot arreu amb la finalitat de trovar alguna cosa il·legal. Donat que el policies no troben res, marxen i finalment tot torna a ser com era abans (no troben res ni fins al forro).

Per a mi no és un gran poema, ni cap dels poemes que he llegit de l’Enric Casassas. Són de dificil comprensió, però tot i aixì és un autor el qual la seva obra està dirigida a la societat, això ve donat gràcies a la seva participació en editorials, revistes, en la recitació de poemes i la seva traducció.
 

      

SALVADOR DALÍ

ELEMENTS COMESTIBLES

Per exemlple un dels temes que Dalí va plasmar en les seves obres van ser els elements comestibles: tan ous, com bacon, com pa, etc...

Un exemple pot ser l'obra: Autorretrat tou amb bacó fregit, on dibuixa una tira de bacó fregida amb unes formigues a sobre.

Un altre exemple pot ser l'obra: Quan cau cau, on Dalí plasma fruita de tot tipus i animals.

També, molt important, pot ser en l'obra: Cistell de pa, on Dalí dibuixa d'una forma molt realista (impropi d'ell) un cistell amb un pa rodó.

 

Amb això Dalí deia que alguna cosa que podia ser estranya per algú, es podia convertir en menjar.

 

 

Poema

SURT UN HOME

Surt un home i es fica en una gruta.
Travessa una dona i se'n va per la dreta.
Passa, volant, un ocell i se'n va.
Al lluny se sent xiular un tren.
Són dos quarts de quatre del meu rellotge.
El cel s'enfosqueix i em sembla que tindrem pluja.
 

UN HOME ESTERNUDA

Un home esternuda. 
Passa un cotxe.
Un botiguer tira la porta de ferro avall.
Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua.
Me’n vaig a dormir.
Això és tot.
 

Poemes

ELEGIA AL CHE

Un abecedari al qual hi manquen les lletres
C
H
E

 

AIXADA

Una aixada ampla, o caviguell, per treure fems, plena de medalles militars

 

INTERIOR A INTERIOR

Una peixera amb un peixet viu, col.locada a l'interior d'una gran gàbia ben reforçada a la qual hi cap un home

 

MATRIMONI

Uns grillons: Un dels dos és autèntic; l'altre és un collaret de diamants

 

Joan Brossa

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998). Poeta, dramaturg i artista plàstic. Va ser un dels fundadors de la revista Dau al Set (1948) i un dels principals introductors de la poesia visual en la literatura catalana. Va ser un dels poetes de postguerra que es va mantenir en una posició d'avantguarda, però sense rebutjar d'escriure sonets formalment perfectes. La seva obra creativa va abastar totes les facetes de l'art: el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. Va posar en primer pla el nivell d'expressió per damunt del contingut i va aconseguir que la seva poesia tingués l'aparença d'un joc de paraules. La seva lírica es vincula al teatre i tota la seva literatura està imprengnada d'una pàtina escènica perquè sempre va tenir una àmplia i interdisciplinar visió de la cultura, de les arts i de l'espectacle i així ho expressa en la seva obra creativa, tant la literària com la plàstica, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica. En els últims anys de la seva trajectòria va rebre diferents distincions, com el Premi Ncional de les Arts Plàstiques (1992), el Premi Nacional de Teatre (1998) i la Medalla Picasso de la Unesco. Va poder col.laborar també en la fundació de l'Espai Escènic Joan Brossa, al barri del Born de Barcelona, impulsat pel director i actor Hermann Bonnín i el mag Hausson i que manté la línia escènica que Brossa defensava. Va ser Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Poemes

La vall del vespre

Quan per la vall del vespre descendim
per l'autopista cap a la ciutat,
les fàbriques encenen mil llumets,
batega tot i tot és aturat.
Ens engoleix la nit: a quin banquet
som convidats a no tenir mai por?
Tot el passat és com un dèbil crit
fumós que va perdent-se en l'aire espès.
Tot és fluent i tot és permanent.
Les paraules em porten no sé on:
en elles ara em quedo i és un món.

Vindrà la mort

Vindrà la mort i els ulls m'arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l'hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m'impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

Joan Vinyoli  Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984) Poeta d’una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d’aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

És quan dormo que hi veig clar

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

J.V. Foix

 

 

 

Josep Vicenç Foix va néixer a Sarrià (avui Barcelona) l'any 1894. Començà els estudis de Dret, que no va acabar. Es va dedicar a l'assaig i al periodisme i, sobretot, a la poesia. Les seves obres més importants són les publicades havent passat ja dels 50 anys: Sol i de dol, Les irreals omegues, On he deixat les claus..., i Onze Nadals i un Cap d'Any. Foix es va complaure a definir-se com a "investigador en poesia". Es lliurà al gran espectacle del món i mirà d'ordenar-lo i de donar-li un sentit en la seva ment. Aquest esforç el va dur a la consideració de nombroses contradiccions, sobretot del binomi Real-Ideal, i a una estètica personalísima, propera al Superrealisme i alimentada per un llenguatge molt ric de mots i expressions. Foix va morir l'any 1987

 

 

VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ
 

D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata.

Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

Sinera

A la vora del mar. Tenia

una casa, el meu somni,

a la vora del mar.

 

Alta proa. Per lliures

camins d'aigua, l'esvelta

barca que jo menava.

 

Els ulls sabien

tot repòs i l'ordre

d'una petita pàtria.

 

Com necessito

contar-te la basarda

que fa la pluja als vidres!

Avui cau nit fosca

damunt la meva casa.

 

Les roques negres

m'atrauen a naufragi.

Captiu del càntic,

el meu esforç inútil,

qui pot guiar-me a l'alba?

 

Ran de la mar tenia

una casa, un lent somni.

Slvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló va néixer al 1913 a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i Torres i Escolàstica Castelló i Molas. El seu pare era un home obert, sociable i lliurepensador. Llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona, exercia de notari. Per altra banda la seva mare era una dona tímida, discreta i molt religiosa.A causa de la feina del seu pare la família, tradicionalment d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. Aquest poble de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on la família es va ampliar amb les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. La residència familiar va quedar establerta al carrer Diputació. Francesc Espriu gaudia d'una situació econòmica acomodada, de manera que es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer. A part, mantenien la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.